Ayer fue Sant Jordi en Catalunya y día del libro en el resto de España. Soy bastante de fechas señaladas y hace días que quería colgar un relato, pero me estaba esperando a que pasara Sant Jordi. Vaya tontería pensaréis algunos, además Sant Jordi fue ayer, que gracia tiene colgarlo un día después. Que se yo, pero me hace gracia colgarlo hoy!!
El relato es el ganador del primer premio del certamen literario de "Dona a Dona" del 2008, con motivo del día internacional de la mujer en Granollers. (Os paso "link" de la notícia: http://www.naciodigital.cat/vallesoriental/noticia/8105/granollerina/noemi/lopez/guanyadora/certamen/literari/dona/dona). Y me hace especial ilusión publicarlo por que su autora es mi hermana: Noemí López González. Un gran relato.
PUTA DE NIT, PRINCESA DE DIA
"Estic molt enfadada. No em sento els peus i em pessigolleja el nas humit. Ja he perdut el compte de quantes vegades he posat l'ull al rellotge. Mmm... i si no es aquí on hem quedat?... Torno a llegir l'SMS: "kdams a las 19 en l kfe dl otro dia? Tngo ke kntarte algo". Son les 19:25... on diantre s'ha ficat aquesta noia? Espero cinc minuts més i si no ve em piro! Però i si li ha passat quelcom? No, no pot ser... què li podria haver passat...? una trompada amb el cotxe? potser l'han atracat venint cap aquí... va, home va, què t'empatolles, no li ha passat res, és una irresponsable i ja està. Si porto aquí tanta estona mirant com dansen les fulles seques dels arbres és perquè em té intrigada. Què m'haurà de dir? Potser que ha aprovat l'examen, em sembla que només li quedava aquest... mira que acabar una carrera amb 32 anys... Potser ha discutit amb el seu marit... no sé... jo no el conec, però quina sort que té aquesta, la de pasta que deu guanyar el seu marit essent director de RRHH d'una multinacional... quina enveja... i jo amb aquest Tous de fora de temporada i el meu Ramón fent més hores que un burro! Començo a estar farta del tot. Amb la de feina que tinc jo a casa i estic aquí fent el txitxarelo. Noto que tothom em mira i riotant-se per dins pensen "ja l'ha plantat el novio". Doncs no; m'ha plantat la Jenny! Ara, que si no es presenta i no té una bona raó ja pot anar oblidant-se de que la torni a convidar al Club. Per què no m'agafarà el mòbil? Mira que si l'ha passat quelcom i jo aquí cirticant-la... A veure com porta avui el cabell. És tan bonica. L'envejo tant! Deu tenir tots els homes de l'oficina com cargols bavejant i arrosegant-se embriagats pel seu perfum. I sempre va tan ben vestida, no porta mai res de marca però tot li senta bé... Té gust. És clar que si jo hagués tingut uns pares com els d'ella, farcits de bitllets que li han posat a l'abast tot l'imperi digne d'una princessa... Lúnic que no li envejo son les seves arrels sudamericanes. Perquè per molt calers que té segur que més d'una vegada l'hauran humiliat per semblar extranjera. Lo que no acabo d'entendre es lo del català. Mira que li he dit cops, però no hi ha manera; tan sols espurneja alguna paraula. Bé ja n'hi ha prou. A veure si sóc capaç d'agafar les claus del cotxe amb aquestes mans petrificades pel fred gèlid de desembre. Me'n vaig a casa."
De camí a casa la Tània seguia cremant neurones en pro de la Jenny. Se sentia defraudada i indignada. L'envaïa la ràbia per moments en pensar que havia estat més de mitja hora sostenint la paret inútilment. Però alhora, se li obria el cor sabent que no era normal que la Jenny l'hagués plantat i pensant que realment podia haver passat alguna tragèdia. En arribar a casa, en Ramón tenia el sopar fet.
De sobte, la cullera plena de sopa va quedar tremolosa a mig camí. La cara de neu. Els ulls fixats en aquella mirada tan familiar, perduts en la sospita d'un irreal. De fons una melodia esquinçadora emesa per un reporter anunciant un fatídic final. I una imatge punxent cosida per sempre més a la memòria. -"Estàs bé Tània? Que et passa?" i l'eloqüència del silenci contestà. Aquella nit la Tània no va poder aclocar el ulls intentant desxifrar un trencacolsques sense sentit.
El so de la polifonia del móbil la va arrencar de la seva catatònia a primera hora del matí del día següent: - "Bon dia, amb la Sra. Junyent, si us plau"; - "Sí sóc jo" contestà encara embriagada pel desconcert; - "Soc l'inspector Vidal dels mossos d'esquadra. Coneixia vostè a la Srta. Jennifer Márquez?" Mai un verb inperfet havia causat tant de dol a les seves oídes - "Què vol dir "coneixia"?; -Miri, Sra. Junyent, ahir de matinada va ésser assassinada una prostituta d'origen columbià. Residia il·legalment a Barcelona. No té familia. Només sabem que tenia una habitació llogada i exercia la prostitució. En el registre de les seves pertenences hem trobat un missatge gravat al móbil i sabem que havia quedat en veure-la a vostè ahir. Tornaré a fer-li la pregunta: coneixia vostè a la Srta. Márquez?" aquells mots van ressonar al cap de la Tània com un bombardeig desolador. No se'n feia crèdit. Somiava, potser? S'hauria quedat glaçada esperant la Jenny a la porta d'aquell cafè?. -"Sra. Junyent, què em sent?, segueix auí?" - l'increpà el mosso. - Sí, sí estic aquí, perdoni. Sí, ara fa sis mesos que coneixo la Jenny. Vam congeniar el primer dia d'assaig de la coral. Té 32 anys. Ha crescut al barri de Gràcia. Els seus pares son uns joiers sudamericans però no li sé dir de quin país. Està casada amb un bon home que es guanya bé la vida i la tracta a cos de reina. Està a punt d'acabar la carrera de Psicologia a la Pompeu Fabra. Treballa d'administrativa. És maca, inteligent, té el do de la simpatia i es la millor amiga que es pot tenir en aquest món" L'inspector Vidal buscà la lògica a la confussió i s'obrí un parèntesi. Un plor sense consol brotà del més endins de la seva ànima i sanglotant sentencià la veritat més cruel de la seva vida: "Sí, es ella, vaig veure la seva foto anit al telenotícies. Puta de nit, princesa de de dia".
No hay comentarios:
Publicar un comentario